PRIMER DE MAIG DEL 2020

Manifestació unitària mundial massiva però diferent de les de sempre

D’aquí a uns dies, el divendres dia 1 de maig, serà la festa del Treball.

En altres temps, quan jo vaig ser secretari general de la USOC, estaria ja treballant per assegurar una gran participació dels nostres delegats, afiliats i simpatitzants. Però preocupat perquè no plogués, o fes massa bon temps, ja que caient en divendres, i en produir-se un superpont, dijous a migdia sortirien cotxes plens de forma massiva cap a les zones residencials i de descans.

Una cosa que podria passar aquest any després de tenir-nos durant més d’un mes confinats a casa. A hores d’ara és el que més estan desitjant les persones: sortir de casa.

Però avui no estic gens preocupat per això. Ho estic per una altra cosa més important.

Cada any els sindicats (CCOO, UGT, USOC, CGT, CSC …) convoquen a participar, el primer de maig, en les seves respectives manifestacions que ens recorden la lluita dels treballadors i treballadores de generacions anteriors per aconseguir molts dels drets que actualment gaudeixen les actuals (jornada de 8 hores diàries com a màxim, festius setmanals, vacances, permisos remunerats, formació permanent, protecció de la desocupació, davant la malaltia i la vellesa, convenis propis de cada sector que reflecteixen les seves necessitats específiques …) i que en la majoria dels casos no saben d’on van sorgir. Els creuen un fet preexistent lògic i normal sense saber que molts d’ells van costar molts esforços i fins i tot morts.

Com en molts altres aspectes caldria que els joves rebessin al llarg de la seva formació més informació, més història, més cultura, respecte els orígens i l’evolució de tots els drets que justament gaudeixen actualment les noves generacions perquè entenguin el seu valor i mai permetin que se’ls prenguin a ells, el que seria igual a prendre’ls als seus fills, néts i les futures generacions.

A això se l’anomena presa de consciència i és una cosa fonamental perquè els éssers humans siguin persones responsables i compromeses amb un món socialment just i solidari.

L’actual pandèmia del coronavirus ha vingut a demostrar-nos el que ja sabíem però ens resistíem a integrar en la nostra forma habitual de pensar. Vivim actualment mundialitzats en tots els sentits. Estem dins d’una economia mundial i quan es produeixi una altra pandèmia inevitablement serà mundial. Per tant hem de pensar mundialment encara que després actuem localment adaptant-nos a les característiques específiques de cada entorn. La solidaritat ja no pot seguir sent una cosa puntual i fruit del bonisme, sinó que haurà de ser estructural i organitzada.

Després d’aquesta pandèmia ningú podrà fer-se l’ignorant, i menys els dirigents. Les coses seran diferents de com havíem conegut fins ara. No redundaré ara aquí en això ja que han anat apareixent aquests dies nombrosos articles de filòsofs , historiadors, periodistes, escriptors, científics … parlant sobre aquesta qüestió… Per exemple Yuval Noah Harari a La Vanguardia del diumenge 5 abril 2020. Abans vaig dir que estava preocupat per una altra cosa. Evidentment el que més em preocupa ara és la salut i la vida dels meus conciutadans … els de tot el món. Començant pels més propers lògicament, però també els més llunyans. La gran allau d’informació a la qual tenim accés ens impedeix poder declarar-nos ignorants del que passa en altres llocs: els camps de refugiats, les zones deprimides d’Àfrica, d’Àsia, els col·lectius més desfavorits, els sense sostre …

És per tot això que aquest proper primer de maig tots els treballadors, i en aquest cas em refereixo a tots els que treballen i se senten treballadors: obrers, empleats, professionals, funcionaris, autònoms, gent del camp, dels serveis, petits empresaris … tots i totes hauríem d’unir-nos i participar en una gran manifestació mundial en reivindicació de tots els drets adquirits al llarg d’aquests anys, en reconeixement de com van lluitar per ells els nostres avantpassats i per un món millor, més just, més solidari a partir d’ara.

Però aquesta gran manifestació no hauria de ser aquest cop al carrer. Seria una gran irresponsabilitat, pocs dies abans de la fi del confinament, que convoquéssim a la gent a reunir-se. Com ho seria una sortida massiva, aquest cap de setmana, de cotxes cap a les segones residències i zones no urbanes.

L’ideal seria que aquest any les internacionals sindicals donessin directrius mundials per a la celebració d’aquesta efemèride i que tots els sindicats les seguissin de forma conjunta i unitària deixant veure la seva força i la seva vigència quan hi ha ja veus negatives vaticinant la seva obsolescència.

Els ciutadans i ciutadanes han demostrat aquests dies el seu esperit solidari, la seva gran capacitat de resistència, la seva responsabilitat, la seva obediència quan entenen i comparteixen allò que se’ls demana. Confiem en ells i elles. Aquest és el camí a seguir de cara a un futur diferent que començarà demà.

Cada nit he sortit a la balconada a aplaudir a tots i totes els treballadors que des dels serveis essencials han estat en primera línia en aquesta “guerra”. Molts d’ells fins i tot pagant amb les seves vides.

Una gran manifestació mundial massiva d’aquest estil podria ser el més responsable en aquests moments i la millor visualització de la força dels treballadors.

 

Jordi Sansalvador Garrido

President del Consell dels Treballadors de Convergents

Secretari General de la USOC (1995-1998)

Membre del Consell Escolar de Catalunya (1986-1996)